fem escola
Coeducació: la solució definitiva per la igualtat?


Tots els pares i mares volem el millor pels nostres fills i, òbviament, també per a les nostres filles. Ens agrada imaginar-nos que de grans podran ser el que vulguin i que, fruit d’una bona educació, tindran moltes oportunitats i podran assolir uns alts nivells de benestar i qualitat de vida. Amb tot, en aquesta equació ens oblidem d’un factor clau: el sexe. El futur dels nostres fills no és potencialment igual si són nens o si són nenes. No és una realitat que ens agradi mirar-la de cara, però les dades són molt evidents.

Deixeu-me que us n’apunti només unes quantes: el 2011 la bretxa salarial, és a dir, a diferència existent entre els salaris mitjans masculí i femení, fou del 19,8% a Catalunya, essent la mitjana d’ingressos mensuals pels barcelonins de 1.656,2€, front als 1.372,5€ de les barcelonines. A banda, el 80% de les jornades parcials foren realitzades per dones, amb la conseqüent reducció de les cotitzacions i, per tant, de la protecció social. I només hi ha un 18% de dones catedràtiques a les universitats catalanes, en un moment en el que les dones són majoria en els nivells d’educació més alts. Com pot ser? Però, això de la igualtat no estava assolit des de fa anys, ja? Doncs sembla ser que no, i els pares i mares tenim molta feina per fer.

L’origen de les desigualtats entre dones i homes s’ubica en el sistema sexe – gènere. Mentre que el sexe és la realitat biològica, és a dir, les diferències genètiques, anatòmiques i fisiològiques entre homes i dones, el gènere és la dimensió cultural de les diferències de sexe. Perquè m’entengueu, una dona de principis del segle passat tenia les mateixes característiques biològiques que una dona d’ara però, en canvi, ser dona en aquell temps tenia implicacions molt diferents de les actuals: podia aspirar a coses diferents, tenia drets diferents, havia de complir unes normes diferents, etc. El gènere és, doncs, una construcció social que es basa en les diferències biològiques i determina el que vol dir “ser home” o “ser dona” en cada societat i moment històric.

Què té a veure això amb les desigualtats de les que us parlava abans? Recordem un moment que dèiem que el 80% de les jornades parcials són realitzades per dones. El gènere condiciona els rols i funcions que homes i dones tenim en societat, i determina, per exemple, que donat que som nosaltres les que gestem i donem a llum, és “natural” que siguem les que ens ocupem de les criatures. Per tant, és “natural” que siguem nosaltres les que reduïm la jornada laboral per tenir-ne cura. I no és que ens ho digui ningú, sinó que des del nostre propi concepte del que vol dir ser “una bona mare” ho decidim “lliurement”, reduint d’aquesta manera la nostra autonomia econòmica d’ara, amb la baixada de salari, i a futur, amb la pèrdua de cotització. Però fins a quin punt aquesta decisió és realment lliure dels estereotips de gènere? És a dir, com sabem que no respon a idees preconcebudes sobre el que vol dir ser dona i ser mare?

El més important del gènere és que s’aprèn. Els nostres fills i filles interioritzen a través de l’anomenat procés de socialització què vol dir ser un nen o una nena: com han de ser, què s’espera d’ells i elles, quines característiques premiem i quines penalitzem, etc. I qui els ho transmet això? Doncs nosaltres! No només amb els missatges que els donem, sinó també i sobretot, amb els models, conductes i actituds que mostrem. La família i l’escola són els principals agents socialitzadors i tenim un repte molt important al que donar resposta: socialitzar en la igualtat. I per això no n’hi ha prou amb dir que homes i dones som iguals, sinó que hem de ser “coeducadors”. Hem de promoure i practicar una educació que s’alliberi dels estereotips de gènere i que, respectant la diferències i característiques individuals, garanteixi que, efectivament, nens i nenes construeixen la seva identitat de la manera més lliure possible. Com fer-ho? Podem començar per revisar els missatges que transmetem, quins models posem de referència, quines joguines comprem, quins contes llegim, com ens expressem... En definitiva, tenim molta feina, però depèn de nosaltres que els nostres fills, i òbviament les nostres filles, puguin tenir totes les oportunitats que es mereixen.


Estel Cruselles,  mare de l'Èlia Borrell de P5A.